Les circumstàncies externes de la vida de Vicent Andrés Estellés no van anar especialment espectaculars, excepte alguns profunds canvis col·lectius que van tenir lloc durant el decurs de la seua vida. Els anys de franquisme van ser una experiència traumàtica per als intel·lectuals valencians, una experiència de la qual ningú s'ha pogut lliurar i que els va mantenir units. Si cerquem dades biogràfiques de Vicent Andrés Estellés a València, de tant en tant ens trobem amb la següent resposta: en realitat, no té biografia. Per descomptat que Estellés té una, però en diversos aspectes és tan típica i tòpica com la de qualsevol altre escriptor valencià de la seua generació. Allí amb prou faenes es considera una biografia. Podria tractar-se perfectament d'una il·lusió òptica provocada per les enormes proximitats i paral·lelismes de la vida.
Com a cas típic d'artista del segle XX, durant gran part de la seua vida es va veure forçat, com els va passar a Franz Kafka, Antonio Machado, Charles Ives i a molts uns altres, a dedicar-se a l'humil treball de forner. Igual que la majoria de representants de la cultura catalana a el País Valencià, Vicent Andrés Estellés provenia d'ambient rural: va nàixer el 4 de setembre de 1924 en el poble de Burjassot, prop de València, en una família dedicada a l'ofici de la fleca durant moltes generacions. Vicent, de xiquet, també va exercir durant molt temps de forner abans de dedicar-se al periodisme. Més endavant, amb el títol del seu llibre El gran foc dels garbons , faria al·lusió al foc del forn del seu pare, que simbolitza el caràcter apassionat de la gent del poble que es plasma en el llibre.
Els orígens d'Estellés, que procedia d'una família humil, van marcar la seua visió del món i de l'art; com diria Fuster, eren com «els llibres que no ocupen un prestatge destacat». A més, aquests orígens van aparèixer repetidament sota diverses formes al llarg de la seua obra. Mai se li va considerar un poeta hermètic o acadèmic, sinó que sempre va ser vist com %o201Cuno entre punts%o201D, com un autor que encara que escrivia %o201Cpara el poble%o201D, sense caure en un to patètic, ho feia sobretot des del poble.
Molt ràpid, abans que esclatara la guerra civil, Estellés va fer els seus primers passos com a escriptor. Al principi va escriure obres de teatre on utilitzava una llengua encara omple de petjades dialectals. La seua infància i la seua joventut van estar marcades per l'experiència de la guerra civil, però més encara de la postguerra.
L'esteticisme acadèmic de la revista literària Garcilaso va tenir una influència decisiva en la poesia espanyola d'aqueixos anys. Al principi, Estellés tampoc va poder salvar-se d'aqueixa influència i l'estil de la revista va marcar els seus primers poemes publicats %o2013especialment quant a la llengua, ja que en aqueixa època encara escrivia en castellà. Quan va acabar els estudis, ho van destinar al servei militar al Pirineus de Navarra. Allí es va retrobar amb el català, segons ell, perquè se sentia molt sol.
L'any 1948 va començar a treballar com a periodista per al periòdic Les Províncies . Deu anys més tard ho van nomenar redactor cap. En 1995 es va casar amb Isabel; va començar així un matrimoni que duraria fins a la seua mort. La seua imatge de pare de família responsable i atent deixava perplexs a alguns dels lectors dels seus poemes d'amor, tan liberals, fins i tot a voltes escandalosament pornogràfics. Ells preferien imaginar-li-ho més aviat com un sàtir desenfrenat i erotómano. No obstant açò, la inusual franquesa amb la qual tractava els temes eròtics no tenia res a veure amb una lívid excessiva de l'autor. La literatura valenciana ha tractat tradicionalment el sexe amb menys tabús que com s'ha fet a Barcelona, per exemple. Per a molts uns altres, aquesta faceta de la seua obra té alguna cosa que veure amb la pretensió de concebre poèticament la totalitat del món sensitiu de les persones. Per aquest motiu, es neguen a deixar de costat una part tan important com és la sexualitat.
La tràgica mort de la primera filla del matrimoni, l'any 1956, va suposar un colp duríssim que Estellés va tardar molt a superar. En la seua infància ja havia tingut contacte amb la mort d'una forma molt directa, ja que van morir molts parents propers --aquesta experiència va fer del tema de la mort un dels més habituals en la seua obra.
Malgrat tot, Estellés no prenia la mort com a punt de partida per a especulacions transcendentals, sinó que la presentava com un fet quotidià. La naturalitat amb la qual coexisteixen la vida i la mort en l'obra d'Estellés ens fa recordar, pel seu tracte realista de la vida terrenal, la descripció medieval de la dansa de la mort. Durant aquests anys, Vicent Andrés Estellés va començar a augmentar la seua producció literària. Ho va fer apartat dels cercles literaris oficials, depurats per la censura, ja que la situació política no permetia pràcticament cap publicació. Durant molts anys va escriure amb la decebedora perspectiva que probablement la seua obra no arribaria mai a un públic més nombrós que el cercle limitat d'experts en poesia. Omplia de poemes carpetes i quaderns, amb l'esperança que arribarien temps millors. Malgrat açò, la llengua i la cultura on sentia que pertanyia, semblaven condemnades a mort sota la invasió de la cultura espanyola oficial. Estellés de sobte es va trobar fent de cronista i guardant records mentre retenia obsessivament els detalls del dia a dia i les paraules quotidianes en perill d'extinció.
La llengua d'Estellés, tan plena de força, es nodreix de la llengua dels clàssics, alhora que s'alimenta també d'un valencià popular, amb tots els seus vulgarismes i dialectismos. Per a Estellés, la presència equilibrada d'elements col·loquials fa de contrapès del llenguatge purament poètic. Per açò, en els seus poemes evita caure en aqueixa afectació escapista que es va propagar durant el franquisme com a prototip de tots els artistes. Així va nàixer l'equilibri típicament estellesiano entre la sàtira i el realisme, que de tant en tant fa possible un cert grau d'emotivitat i sinceritat. Potser açò es faria pesat si no fora per aqueix trencament irònic i lleugera. En canvi, sempre aconsegueix uns efectes captivadors, resultant així entenedor per al lector.
A partir de 1971, quan la situació política espanyola es va relaxar i es va poder tornar a publicar literatura catalana contemporània, va començar l'autèntic boom de l'obra estellesiana. Pocs anys després s'havia publicat la major part d'aqueixa obra gestada durant el decurs dels vint anys anteriors (en 1972 es va publicar el primer volum de la seua obra completa). No obstant açò, la seua creixent popularitat com a escriptor en llengua catalana va coincidir amb la radicalització dels sectors nacionalistes de dretes, que tornaven a guanyar poder a València. Aquests, coneguts com els %o201Cblaveros%o201D, tenien com a objectiu, després de la mort de Franco, la lluita contra el pancatalanismo, i feien el que fera mancada per a evitar que la democràcia i la descentralització avançaren. A aquests sectors els molestava especialment (i encara els molesta) el ressorgiment d'una vida cultural pública en llengua catalana a València. Com Estellés era un representant destacat d'aquest ressorgiment, va patir diversos assetjaments públics.
No obstant açò, l'obra d'Estellés va sobreviure sana i estàlvia durant molt temps a tots els conflictes polítics del dia a dia. Açò va ser precisament perquè Estellés, malgrat el seu compromís polític, no va voler divulgar mai la seua ideologia política. No hi ha pràcticament cap premi literari català d'importància que ell no haja rebut. A més, el seu estatus d'un dels poetes contemporanis més destacats en llengua catalana és universalment reconegut. Després d'una greu i llarga malaltia, Vicent Andrés Estellés va morir a València el 27 de març de 1993.
